Diversos amics m’han preguntat durant aquests dies: per quins motius el papa Francesc pot haver actuat d’una manera tan feridora i dolorosa per a milions de ruandesos i congolesos? Al final de la segona part d’aquest article ja enunciava dues de les que crec que podrien ser les causes d’una actuació tan desafortunada. Avui analitzaré la que considero la primera i principal d’elles: els més poderosos mitjans globals de comunicació han exercit tal pressió, han portat a terme una campanya tan poderosa per imposar la tendenciosa interpretació dels esdeveniments elaborada pels hereus de l’aristocràcia feudal tutsi, elit d’una astúcia i un maquiavelisme llegendaris, que ni la mateixa diplomàcia vaticana hauria estat capaç d’escapar de la falsària versió de “el genocidi dels tutsis” que encara segueix dominant al món.

Tan sols per haver-se referit, en el seu últim llibre sobre Rwanda, a aquesta cultura de la mentida i de la manipulació pròpia de les elits cortesanes tutsis, l’investigador i escriptor Pierre Péan va haver de patir el més increïble assetjament per part del Govern de Rwanda i d’algunes ONG veritablement mafioses que diuen defensar els drets humans però que en realitat col·laboraven amb el Govern ruandès. Tot i que la justícia francesa li va donar finalment la raó, va haver de suportar un esgotador judici per suposada difamació contra l’ètnia tutsi i una terrible campanya contra la seva persona. En un article titulat “Rwanda: el mètode Kagame“, el periodista Hubert Martin escrivia a Liberté politique.com el 26 de setembre de 2009, amb motiu de citat judici a Pierre Péan: “Tots aquells que prenen els africans com aficionats no coneixen res sobre qui és Kagame i l’equip que dirigeix ​​actualment Rwanda […]. Pel que fa a la manipulació política, els nostres dirigents han de persuadir-se que, en comparació amb aquesta gent al poder a Kigali, ells només són nens del cor”. Jo m’atreviria a aplicar també el mateix qualificatiu a una diplomàcia vaticana que, en el menys greu dels casos, ha estat manejada com una titella pel poder manipulador de Kigali.

En tot cas, implorant perdó a Déu pel genocidi contra els tutsis, el papa Francesc ha avalat una determinada versió de la tragèdia ruandesa. Amb la seva gran autoritat moral en tot el planeta, ha convertit en gairebé inqüestionables, almenys per a centenars de milions de catòlics, aquells esdeveniments (i només ells) en què tothom pensa quan escolta o llegeix l’expressió “el genocidi contra els tutsis “. I al referir-se, especialment, a les responsabilitats en ell “de l’Església i dels seus membres, entre ells sacerdots, religiosos i religioses que van cedir a l’odi i a la violència, traint la seva missió evangèlica”, sense cap referència als centenars d’ells de l’ètnia hutu que no van ser botxins sinó víctimes (no només durant la primavera de 1994 sinó també en els anys posteriors), ha reforçat encara més aquesta mateixa versió dominant. Versió segons la qual l’Església i el clergat van jugar un paper fonamental en el genocidi, al costat dels intel·lectuals i les cúpules del Govern i de les Forces Armades. Just tota aquella elit hutu que havia de ser eliminada per sempre.

El problema, un gran problema, és que si el papa Francesc s’hagués deixat portar per la fosca influència de determinats lobbies o pel consens mediàtic existent al voltant d’una falsària versió dominant, hauria contret una greu responsabilitat davant la història i davant milions de víctimes. Tot el contrari del paper jugat per monsenyor Christophe Munzihirwa, tan lúcid i evangèlic en la seva denúncia frontal de la manipulació dels lobbies tutsis i del seu pla d’extermini d’una gran part de l’ètnia hutu, especialment de tota la seva elit. Si la versió que s’ha aconseguit imposar sobre aquest genocidi, convertint-la així en una doctrina oficial, no fos veritable (ja sigui per falsària o per parcial i tendenciosa), les esmentades declaracions del papa Francesc serien la cosa més greu d’aquell nefast dia. Molt més greu que el fet que hagi rebut un gran criminal tan calorosament, sortint cap a la seva trobada fins a la meitat de l’avantsala que precedeix la Biblioteca Apostòlica Vaticana, on rep els seus convidats d’honor.

El negacionisme és fins i tot un delicte punible. Però ocultar elements rellevants sobre els esdeveniments jutjats és també una altra forma de mentida i un greu delicte. Per aquest motiu, en la coneguda fórmula ritual d’alguns judicis, s’insta el testimoni a declarar no només la veritat sinó també “tota” la veritat. Per tant, davant la terrible realitat d’un genocidi com el que va succeir a Rwanda la primavera de 1994 és un deure moral preguntar-nos: les massacres sistemàtiques de centenars de milers de tutsis en els anomenats “cent dies de sang”, massacres dutes a terme pels extremistes hutus a partir del 7 d’abril, massacres que (per tenir un component de motivació ètnica) van constituir un genocidi… són tota la veritat sobre aquest genocidi? I la resposta és que tals massacres són només una part de la veritat. Hi ha a més la qüestió de la seva magnitud: és una gravíssima falsedat inflar la xifra de les víctimes tutsis fins al punt de gairebé triplicar-les, cosa que sens dubte s’ha fet. El desemmascarar aquesta doctrina dominant sobre “el” genocidi és la més important tasca que es pot dur a terme per a un futur en pau a l’Àfrica Central.

Durant molts anys, la doctrina de l’”únic” genocidi, el planificat per un govern i un poble hutus, pel que sembla intrínsecament genocides, ha dominat totalment el panorama. Però actualment aquesta farsa és insostenible. Fins i tot la mateixa ONU, bloquejada durant anys per les potències anglosaxones pel que fa al dossier ruandès (com va confessar en les seves memòries la fiscal del Tribunal Penal Internacional per a Rwanda, la suïssa Carla del Ponte), ha documentat moltes massacres massives d’hutus, massacres de caràcter genocida, realitzades pels extremistes tutsis de l’FPR/EPR (Front Patriòtic Ruandès/Exèrcit Patriòtic Ruandès).

Cal recordar que la Convenció per a Prevenció i la Sanció del Delicte de Genocidi es refereix a la intenció de destruir parcialment (no només totalment) un grup nacional, ètnic, racial o religiós, com a tal. De manera que és una basta mentida afirmar, com va fer Alison Des Forges, la gran “experta” de Human Rights Watch en el dossier ruandès, que el jutge Fernando Andreu “hauria de provar la intenció d’exterminar tots els membres de l’ètnia hutu” abans de poder afirmar que hi va haver un genocidi contra els hutus. Sembla que, segons aquesta estranya lògica, la massacre de 3.000.000 d’hutus no constituiria genocidi però la de 300.000 tutsis sí. No obstant això, com van testificar davant del jutge diversos ex militars de l’FPR/EPR, el principal objectiu de la planificació i execució dels atacs als camps de refugiats hutus a l’est del Zaire a partir d’octubre de 1996 i la persecució posterior d’ells , era “matar el major nombre possible d’hutus”. Aquesta era l’ordre per ells rebuda.

Aquests extremistes tutsis formaven part de l’exèrcit ugandès, l’NRA (National Resistance Army), i eren descendents dels antics senyors feudals de Rwanda. L’1 d’octubre de 1990, havien iniciat des d’Uganda la reconquesta del país dels seus avantpassats posant en marxa una violenta operació d’assetjament i derrocament del règim republicà de Juvénal Habyarimana, de majoria hutu. Uns poderosos padrins occidentals els van finançar, els van sostenir amb tota mena de suports encoberts, inclòs el militar, i van ocultar o van justificar aquesta greu agressió internacional en els grans fòrums diplomàtics mundials. Finalment, quatre anys després, amb la inestimable ajuda dels grans mitjans de comunicació internacionals de què disposen, aquests poderosos lobbies i els seus protegits regionals van aconseguir l’objectiu últim de tota la seva propaganda: presentar els agressors com a víctimes, presentar l’FPR davant el món com l’autèntic representant i alliberador de la perseguida ètnia tutsi. I van aconseguir presentar-lo no com un alliberador qualsevol sinó com l’alliberador que va aturar un genocidi. I no un genocidi qualsevol sinó un genocidi comparable, segons ells, al genocidi dut a terme pels nazis, tant per la seva gravetat com per la seva planificació.

Efectivament, després de gairebé quatre anys de patir una ferotge agressió i després de l’assassinat del president ruandès, l’hutu Juvénal Habyarimana, el vespre del 6 d’abril de 1994 (precisament l’hora i el dia en què em trobo escrivint sobre tot això), els hutus més exaltats i extremistes van descarregar, durant la primavera de 1994, tota la seva por, fúria i rancúnia contingudes, cometent un terrible genocidi. No obstant això, impressiona descobrir les proves que durant els anys anteriors l’FPR ja havia intentat al seu torn provocar aquesta reacció descontrolada dels extremistes hutus i el caos generalitzat. Impressiona també descobrir les proves que, amb anys d’antelació a aquest genocidi de la primavera de 1994, l’FPR va intentar reiteradament justificar el seu greu crim d’agressió internacional acusant ja de genocidi el “règim” Habyarimana.

L’estudi de les grans massacres posteriors a l’atemptat presidencial revela que les seves circumstàncies van ser d’una gran complexitat, revela que els mòbils i els autors van ser summament diversos. Era el caos tan buscat per l’FPR per justificar la seva intervenció “alliberadora”, un FPR acceptat tan sols per un sector minoritari de la població, un FPR ben conscient que amb l’arribada de la democràcia, tan propera ja, perdria qualsevol opció d’aconseguir el poder hegemònic a què aspirava.

Però amb el crescendo imparable de l’ofensiva final de l’FPR, iniciada simultàniament a l’atemptat presidencial, amb el crescendo de les seves massacres massives de civils hutus, amb el crescendo de la barbàrie bèl·lica generalitzada, també els milicians extremistes hutus van començar a descarregar tota la seva violència contra multitud d’innocents l’únic crim dels quals era el de formar part de l’ètnia tutsi, l’ètnia dels agressors. Aquests milicians van començar llavors a convertir-se en els veritables protagonistes d’aquestes massacres, obligant fins i tot la gent comuna a participar-hi. Tot i que després de tanta violència generalitzada hi havia un factor determinant, que no era precisament l’ètnic, al qual s’ha intentat culpar de tot. Afirmar que es va assassinar els tutsis pel mateix fet de ser tutsis i només per això, és una explicació totalment insuficient, esbiaixada i falsària del seu brutal extermini. Sense tenir en compte el factor realment determinant a què em refereixo, mai es podrà entendre què va passar:

“I va ser abans que res aquest temor a la tornada de l’ordre antic, aquesta por a tornar-se a trobar sota un règim d’opressió, el que explicava aquell furor extrem d’un poble posseït per la seva desesperació” (Edouard Kabagema, Un pueblo descuartizado. Genocidio y masacres en Ruanda, 1994, pàgina 112, Editorial Milenio 2005, Lleida. Aquesta frase és l’única que l’autor ha destacat en cursiva en tot el seu llibre).

Atès que els agressors eren precisament els descendents dels antics senyors feudals tutsis, la motivació ètnica de les massacres estava sens dubte indissolublement lligada a aquesta desesperació provocada pel pànic a recaure en l’antiga opressió. És per això pel que qualifico com a genocidi les grans massacres realitzades la primavera de 1994 pels extremistes hutus: les motivacions ètniques, que són les que en aquest cas caracteritzen el crim de genocidi, estaven presents en tals massacres. No obstant això és una gran farsa assimilar el genocidi dels tutsis al que és considerat el genocidi per antonomàsia, el genocidi nazi.

Els jueus no van cometre contra Alemanya un crim d’agressió internacional, com el van cometre contra Rwanda els extremistes de l’FPR; ni van assassinar el president alemany i molts altres alts càrrecs, com ho va fer l’FPR a Rwanda; ni buscaven el control absolut del poder, com ho buscava l’FPR; ni es van apoderar del poder a Alemanya i van gestionar el país exterminant centenars de milers d’alemanys, com ha fet l’FPR a Rwanda; ni van atacar a continuació un país veí d’Alemanya per derrocar al seu cap d’Estat, com ha fet l’FPR al Congo. És una gran infàmia, com denuncien el doctor i especialista en aquest conflicte Helmut Strizek, diversos advocats defensors del TPIR (Tribunal Penal Internacional per a Rwanda) i altres analistes honestos, haver pretès convertir aquest tribunal en un nou Nuremberg, ocultant a l’opinió pública que el paper de grans agressors internacionals, exercit llavors pels nazis, correspon ara als “alliberadors” himas-tutsis i als seus grans padrins anglosaxons, i no al règim de Juvénal Habyarimana. És ben diferent ser una minoria oprimida que una minoria que pretén oprimir la majoria, com busca l’extremisme tutsi.

Segons molts i poderosos mitjans de comunicació internacionals, el genocidi dels tutsis va ser un genocidi planificat amb gran anterioritat. No obstant això, gràcies a l’extraordinària tasca dels advocats defensors de les desenes de polítics i militars hutus acusats de ser els principals instigadors i responsables del genocidi i gràcies també a alguns membres de les Cambres del TPIR, així com a diversos investigadors, ha quedat en evidència que la doctrina d’una tal planificació genocida anterior al 7 d’abril de 1994 és una teoria artificialment construïda amb uns objectius ben precisos.

En realitat, la Convenció per a la Prevenció i la Sanció del Delicte de genocidi no exigeix ​​planificació per poder qualificar com a genocidi uns determinats crims. Només es refereix a la intenció d’extermini (total o parcial) d’un determinat grup. Però, es va intentar convèncer el món d’aquesta planificació per tal d’associar el genocidi obra de “els hutus” al genocidi per antonomàsia, el dels nazis. A l’TPIR se li havia encomanat subreptíciament la missió d’imposar al món la doctrina d’un genocidi planificat amb gran antelació. Però ha estat incapaç de provar tal planificació, tot i tractar-se d’un organisme de l’ONU finançat des de 1994 amb centenars de milions de dòlars anuals per una comunitat internacional inconscient o còmplice de l’agenda inconfessable, molt diferent de l’oficial, que els Estats Units i Gran Bretanya havien decidit per a ell.

El 18 de desembre del 2008, al final d’un judici històric per a Rwanda que havia durat més de sis anys, el TPIR va emetre una condemna contra el coronel Theoneste Bagosora com a màxim responsable de la instigació i organització del genocidi, al costat del major Aloys Ntabakuze i el coronel Anatole Nsengiyumva. Un quart oficial, el general Gratien Kabiligi, va ser exonerat. L’important i nou és que la sentència els absol a tots de qualsevol possible conspiració per al genocidi realitzada amb anterioritat a l’atemptat del 6 d’abril de 1994. Destaquem la importància d’aquesta sentència, a la qual intencionadament no s’ha donat suficient transcendència: els mateixos que, segons el nucli dur dels experts de la doctrina oficial, van ser els cervells planificadors del genocidi… han estat absolts d’haver-ho planificat!

L’inqüestionable axioma sobre el noble paper d’alliberadors amb què s’ha investit la gent de l’FPR/EPR apareix encara avui, malgrat ser absolutament fals, com una tornada inevitable i insuportable en gairebé tot el que sobre aquest gran conflicte publiquen els mitjans de comunicació de masses. Aquesta cançoneta sona una i altra vegada per restar gravetat i banalitzar els crims massius de l’FPR posteriors a aquella primavera de sang i fins i tot per justificar-los i reclamar indulgència cap als comprensibles sentiments de venjança que els van motivar. Aquesta cançoneta sona sempre per minimitzar aquests crims posteriors al genocidi de la primavera del 1994, ja que sobre els anteriors i els simultanis gairebé mai hi sol haver cap referència: és com si aquests crims no haguessin succeït, com si el mateix FPR no hagués aparegut en l’escena fins a la primavera de 1994, com si fins i tot només hagués estat creat precisament per aturar aquest genocidi. Tal és el poder de distorsionar la realitat que tenen els grans mitjans de comunicació que, a la pràctica, poden fins i tot canviar al seu gust la cronologia, així com minimitzar fins al límit uns crims numèricament molt més grans que els provocats pels extremistes hutus.

El genocidi patit per centenars de milers de tutsis de l’interior de Rwanda va finalitzar quan l’FPR va aconseguir la victòria i el control del país. Però està perfectament documentat que l’elit de l’FPR no tenia el menor interès en aturar el genocidi. A la cúpula d’aquesta organització criminal només li importava una cosa: aconseguir el poder el més ràpidament possible. Estan més que documentats dos fets: que totes les seves estratègies es desentenien sistemàticament i calculadament de les massacres que realitzaven en aquell moment els extremistes hutus i que les seves accions militars van estar exclusivament orientades a la conquesta del poder el més ràpidament possible i sense reparar en la criminalitat dels mètodes. Així consta fins i tot a nivell judicial: en l’auto en el qual, el 6 de febrer de 2008, el jutge de l’Audiència Nacional espanyola Fernando Andreu Merelles dictava ordre d’arrest contra quaranta màxims càrrecs de l’FPR/EPR i imputava també, tot i seva immunitat presidencial, Paul Kagame, ja llavors líder de l’FPR/EPR. Els càrrecs són els més greus possibles: delictes de genocidi, lesa humanitat, delictes contra les persones i béns protegits en cas de conflicte armat, integració en organització terrorista, actes terroristes, pillatge de recursos naturals i l’assassinat de nou ciutadans españoles.

Tot això adquireix especial gravetat quan es pren consciència que l’FPR, per aconseguir el poder, va optar per un modus operandi que feia de la provocació i el caos les claus principals. Les seves estratègies eren i són tan perverses que deixen inerme l’ésser humà comú, incapaç d’imaginar tanta psicopatia. Buscava el caos i els motius que justifiquessin l’opció militar i fes impossible qualsevol marc democràtic. En una democràcia, que ja tenia data, una data molt propera, el seu grup minoritari no tenia cap possibilitat d’arribar al poder, el poder absolut que era la seva única meta.

En especial, va optar pel magnicidi, amb plena consciència que amb ell desencadenaven el genocidi. I que sense l’eliminació del president, que tenia el suport majoritari de la població (inclòs el de molts tutsis), mai aconseguiria el poder. El jutge antiterrorista francès Jean-Louis Bruguière, després d’investigar durant anys l’atemptat del 6 d’abril de 1994 en el qual va ser abatut el Falcon 50 presidencial i van perdre la vida els presidents hutus de Rwanda i Burundi al costat dels seus 10 acompanyants, va emetre el 17 de novembre de 2006 una ordre en la qual es lliurava mandat d’arrest contra nou alts responsables de l’FPR/EPR. Així mateix va considerar que, donada la clara responsabilitat en aquest atemptat per part de Paul Kagame, i donada la seva condició d’immunitat presidencial que impedia i segueix impedint que sigui jutjat per un tribunal nacional, havia de ser lliurat al TPIR, pel qual sí que podria ser objecte de persecució. Per la qual cosa, mitjançant una demanda transmesa per via diplomàtica, va informar oficialment al secretari general de l’ONU dels elements pertinents de la investigació així com dels càrrecs recollits contra Paul Kagame.

La cúpula de l’FPR no tenia cap interès en aturar les grans massacres sofertes per la gent de la seva pròpia ètnia que havien viscut a l’interior de Rwanda durant les últimes tres dècades, gent a la qual aquesta elit tutsi extremista considerava traidors per no haver-se exiliat quan la monarquia tutsi va ser democràticament rebutjada el 1961. Més encara: aquesta cúpula criminal va fer tot el que va estar al seu abast per impedir qualsevol intervenció internacional que hagués pogut aturar el genocidi. Sabien que, al mateix temps, tal intervenció hauria obstaculitzat la seva marxa imparable a sang i foc cap al poder. I efectivament van aconseguir boicotejar aquesta intervenció.

Tot i que en realitat els seus grans padrins internacionals, els poderosos lobbies fonamentalment anglosaxons que actuaven per mitjà dels governs dels Estats Units i el Regne Unit, estaven tant o més interessats que ells mateixos en evitar qualsevol mobilització internacional i en convertir dissimuladament Rwanda, al costat de la ja fidel Uganda, en el centre neuràlgic i militar de la seva desitjada nova zona d’influència: la riquíssima Àfrica Central. Calia aconseguir el control d’aquesta regió expulsant-ne la França de François Mitterrand i tancant el pas a la Xina i altres potències emergentes.

Finalment, hi ha la qüestió de la voluminosa xifra del milió de víctimes tutsis del genocidi. Com va demostrar l’exhaustiva investigació dels professors estatunidencs Christian Davenport i Allan C. Stam, en “el” genocidi van poder morir uns tres-cents mil tutsis. Com a màxim quatre-cents mil. Si contrastem aquesta informació amb altres també altament fiables (com les aportades per l’exministre de Defensa del Govern multipartit de transició James K. Gasana, l’activista doctor en ciències polítiques Nkiko Nsengimana o els professors experts en Àfrica Central Filip Reyntjens i Stefaan Marysse) comprovarem que la proporció de víctimes d’una i altra ètnia es podria acostar a la d’una víctima tutsi per cada deu víctimes hutus. O, com a mínim, a la d’una i vuit respectivament.

Ja abans de desembre de 1994, Seth Sendashonga, ministre de l’Interior del nou Govern dels vencedors de l’FPR, va denunciar reiteradament les contínues massacres d’hutus i va donar la xifra de 2.101.250 víctimes totals ruandeses fins a la data. Les seves denúncies li van costar la vida: va ser assassinat just abans de testificar al TPIR. A tal xifra caldria afegir-hi les posteriors víctimes de la sistemàtica neteja ètnica que l’FPR va realitzar a l’interior de Rwanda i les massacres massives dels refugiats hutus al Zaire. Estem parlant del 40% del total de la població ruandesa i d’uns sis milions de congolesos! La qual cosa permet comprendre la ferida profunda que ha causat en milions de ruandesos i congolesos la petició de perdó del papa Francesc davant Paul Kagame per “el genocidi contra els tutsis”, sense cap referència a la immensa majoria de les víctimes. Acabo ja amb una cita del meu llibre La hora de los grandes filántropos en què analitzo l’informe dels professors Christian Davenport i Allan C. Stam i fins i tot el seu propi procés personal que els va portar des de la doctrina oficial al descobriment de la veritat:

“Ve’t aquí les conclusions de dos éssers humans honestos, disposats a no deixar-se doblegar per cap crítica, xantatge o atac: més de la meitat de les 800 000 víctimes del genocidi de la primavera de 1994 devien ser membres de l’ètnia hutu, la qual cosa desmenteix que les motivacions ètniques fossin les úniques (o fins i tot les principals) responsables de les massacres:

‘Segons el cens, el 1994 hi havia al país sis-cents mil tutsis; segons l’associació de supervivents Ibuka, uns tres-cents mil d’ells havien sobreviscut al bany de sang de 1994. Cosa que dóna a entendre que entre els vuit-cents mil o un milió de ruandesos que van ser assassinats llavors, més de la meitat eren hutus. Aquesta conclusió era significativa; suggeria que la majoria de les víctimes de 1994 pertanyien a la mateixa ètnia que la dels governants. Això donava també a entendre que la voluntat de genocidi –és a dir la temptativa de part d’un govern d’exterminar un grup ètnic– no era el que veritablement havia motivat totes les massacres, o part d’elles, dels cent dies de 1994.’ 

Amb l’ajuda de Peter Erlinder [president de l’Associació d’Advocats de la Defensa del Tribunal Penal Internacional per a Rwanda i expresident del Sindicat Nacional d’Advocats d’Estats Units], els professors van aconseguir uns importants mapes i les declaracions d’uns dotze mil testimonis. I amb la col·laboració d’un professional d’Arcview-GIS, una empresa especialitzada en cartografia espacial, van poder arribar a establir les posicions de les FAR [Forces Armades Rwandeses] i l’FPR i del front de la batalla, pràcticament dia a dia, a tot al llarg de la guerra. També van utilitzar les informacions, publicades per Alan Kuperman, de l’Agència (estatunidenca) d’Informació per a la Defensa sobre les posicions aproximades de les unitats de l’FPR tot el llarg de la guerra, contrastant-les amb les declaracions realitzades per exmembres de l’FPR en diverses entrevistes.

La qual cosa no va fer sinó confirmar més encara les seves anàlisis i valoracions: les massacres apareixien no només en els territoris controlats per les FAR sinó igualment en els territoris ocupats per l’FPR, així com al llarg de la línia del front entre les dues forces armades; hi ha una relació directa entre l’avanç de l’FPR i la intensificació de les massacres a gran escala, cosa que contradiu frontalment la tesi que la invasió de l’FPR tenia per objectiu intentar acabar amb el genocidi; la campanya genocida dels extremistes hutus explica només una part de les massacres, i no precisament la part més gran; el nou Govern i el TPIR han obstaculitzat tota investigació sobre les massacres no reconegudes oficialment; la metàfora més utilitzada per referir-se a la violència ruandesa de 1994, la de l’Holocaust, no és l’adequada…